El Misteri del Quadre Desaparegut
Un dia de l’any
2007 va aparèixer, misteriosament,
de sobte i per sorpresa, a l’Ajuntament de Lladó, el quadre del pintor Marià
Llavanera Les Noces de Canà, que havia desaparegut el 1927. És… l’enigma del
quadre aparegut!
Alguns diaris de la comarca varen fer ressò
d’aquella miraculosa aparició: es podria especular que fou trobat per algun
encarregat de la neteja a un racó d'un vell armari municipal... Es va poder
llegir que, segons l’Alcalde, “Un dia es van presentar uns individus que deien
ser parents llunyans (sic) de Marià Llavanera amb la intenció de vendre el
quadre i al no aconseguir-ho es van anar desairats”... deixant oblidada la
bossa de plàstic de l’Hipercor amb el quadre a dins...
Quan va passar la sorpresa inicial i es va
comprovar l’autenticitat, el quadre va ser restaurat al Centre de
Conservació-Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix, i exposat, ben acompanyat per altres obres del pintor, al Museu de l’Empordà, de Figueres.
Una magnífica exposició i una bona restauració.
Llàstima que anés acompanyat de retalls de diaris, els que em referia abans, i
un reportatge del quadre abans de la restauració, preparat conscienciosament
“ad hoc”... Semblava acabat de treure d’entre les runes d’un bombardeig!
Marià Llavanera Miralles
Les Noces
de Canà
Exposició en el Museu de
l’Empordà, Figueres
Fotografia realitzada per la
Blanca Pascual Martín, 12 d’agost de 2014
Què va ocórrer amb Les Noces de Canà entre 1927 i 2014?
On va ser? Qui el tenia? Com? Per què “va aparèixer” a Lladó? Com ningú ho ha
preguntat, tractaré de respondre aquestes preguntes per si en el futur algú se
les fa... Em baso sobretot en els records personals i en la fonamental
aportació de dades facilitades per membres de la família que amb tanta
estimació va conservar el quadre.
Marià Llavanera Miralles (a la seva època
l’anomenaven a vegades Marià, d’altres Marian i altres Mariano; i íntimament
“Marianu”) nasqué a Lladó el diumenge 27 d’abril de 1890, a les quatre de la
tarda, fill i hereu de Pere Llavanera Cabanyó i Josepa Miralles Prats.
Acta sacramental del baptisme de
Marià Llavanera Miralles
Gràcies a l’Arxiu Diocesà de
Girona
NOTA: Les quatre primeres línies
d’aquest document estan
al llibre corresponenta la pàgina esquerra i la resta a la dreta. Les he unit per a facilitar la seva lectura,
respectant la diferència cromàtica de les pàgines.
Va compartir la casa pairal amb els seus quatre
germans, Rafel, Dolors, Laura i Conxita, a més dels servents que atenien a les
tasques domèstiques i del camp. Era alt i prim, alhora que desmanegat,
corpulent i tímid, aficionat al futbol, el ciclisme i la caça i obsessionat per la pintura.
Va començar a pintar de manera intuïtiva i
autodidacta. Estudià a l’Institut de Figueres i en aquesta ciutat va exposar
per primera vegada, segons relata Josep Pla, a l’aparador de la botiga que al
carrer Girona tenia Puig Pujades qui, entusiasmat per la seva pintura, va
escriure un article laudatori a l’Empordà Federal. El seu avi Joaquim, que fins
aleshores el considerava un cas perdut i sense cap interès per aprendre res de
les activitats rurals (el camp per a ell era bellesa pura per a contemplar i
gaudir-ne), al veure el seu nom imprès al diari canvià radicalment i no es va
interposar més en la seva afició, donant-li total llibertat (deixant-lo per
impossible).
Primera pàgina del setmanari
l’Empordà Federal del dia 15 de gener de 1916,
on Josep Puig Pujades
escrigué el seu primer article al voltant
d’en Marià Llavanera i que es reprodueix a continuació.
d’en Marià Llavanera i que es reprodueix a continuació.
Tenia la família, a més del casalot de la plaça de
Lladó, una masia, “Mas Llavanera”, que en alguna ocasió va pintar Marià.
Francesc Vayreda anà un dia a Lladó i veié les
pintures d’en Llavanera. El va portar a Olot i allà va entrar a l’Escola de
Belles Arts d’Olot de la mà del seu director, l’Iu Pascual, amb el que va aprendre a refinar la seva
tècnica. Anava cada dia amb moto o bicicleta i els últims dies en un flamant
automòbil descapotable; des de llavors va pintar de forma compulsiva,
considerant-se a tots els efectes pintor. Explica Josep Pla, en el seu article
titulat “Marian Llavanera” i publicat a “La Publicitat” el dia 11 de novembre
de 1927, amb motiu de la mort del pintor: “L’Iu Pasqual i En Mallol, En Dalí i
En Vayreda coincideixen a dir que en Llavanera era un gran pintor”.
Va exposar les seves obres a Figueres, Barcelona,
Lisboa i Madrid.
Empordà Federal, 16-4-1921
La Vanguardia, 19-10-1921
L'exposició Art Català a Lisboa va tenir lloc
entre els dies 1 i 30 de novembre de 1921
en la Sociedade Nacional de Belas Artes, de Lisboa.
L'exposició Art Català a Lisboa va tenir lloc
entre els dies 1 i 30 de novembre de 1921
en la Sociedade Nacional de Belas Artes, de Lisboa.
La Veu de
l’Empordà, 23-01.1926
El diari “Heraldo de Madrid”, a
la seva tercera edició del dia 12 de gener de 1926,
informava dels pintors que anaven a participar a l’Exposició d’artistes catalans
que organitzava el diari. Va tenir lloc al “Círculo
de Bellas Artes de Madrid” entre els dies
16 i 31 de gener de 1926 amb gran
èxit de públic i crítica i clausurada amb una
enorme festa artística i literària en el
“Palacio del Hielo y del Automóvil”
Quan va tornar de sengles viatges a Itàlia i
França, impressionat pel que havia vist a Florència i París (va haver
d’extasiar-se, al Louvre, davant el colossal Les Noces de Canà, de Paolo
Veronese), es va endinsar en un gran projecte, la que es considerava que havia
de ser la seva obra mestra: Les Noces de Canà (llavors es deia Canaà). Per a
això, per espant de la seva família, va haver d’enderrocar algun envà de casa
que s'interposava en els seus plans. No va poder acabar-lo. El va sobtar un fet
terrible: la seva mort prematura.
La Veu de
l’Empordà, 1-1-1927
Va exposar el quadre inacabat a les Galeries
Laietanes de Barcelona l'abril de 1927. Explicaven amics del pintor que el
veien esgotat i melancòlic, assegut a un racó de la sala... Ja s'ajudava d'un
bastó per caminar. Oh cor traïdor!
Es va casar el dia 5 de novembre de 1927 amb la Maria
Guillaumes Daunis, in articulo mortis; el rector que els casà va descriure el
fet en el marge de l’acta de baptisme d’en Marià:
Marià Llavanera Miralles
Maria Guillaumes Daunis
Oli sobre tela, 1924
Museu de Valls, llegat Dr. Estil·las
Exposició al Museu de l’Empordà, de Figueres, 2014
En el seu estremidor
article abans esmentat, Josep Pla relata el que va passar diumenge 6 de
novembre de 1927:
“Diumenge passat em trobava a Figueres i amb l’escriptor Puig Pujades anáven a Lledó amb l’objecte de passar algunes hores amb el pintor Llavanera. La meva intenció era, en realitat, de passar-hi un parell de dies perquè ara és el temps de les perdius i dels tords i En Llavanera m’havia parlat tant de les seves condicions de caçador que estava segur que no podiem errar bola. Sabia, certament, que En Llavanera estava malalt, però mai m’hauria cregut que estigués a les portes de la mort. Quan entràvem a la casa, tinguérem la terrible sorpresa de saber que s’estava morint i que s’havia fet tot l’humanament per salvar-lo. El Dr. Estiles, de Barcelona, íntim amic del pintor, era a la capçalera del malalt, provant, emocionat, els injectables i les drogues darreres. El pintor va durar fins a primeres hores de la nit. A les deu del vespre del diumenge morí abraçat a un Crist, amb els ulls fora de les òrbites, el cor i el fatge destroçats...”.
Josep Puig Pujades
va escriure les seves impressions
d'aquells tràgics moments en un article titulat
"A l'Empordà se li ha mort el seu pintor", publicat a La Veu de
l'Empordà el dia 12 de novembre
de 1927:
“...La vida
de Marian Llavanera ha estat una vida de lluites i de passions: havia nascut per fer una vida normal, però l’atzar
l’havia portat al contrari, arrebassant-li constantement aquella serena
convivència que tant anhelava. La seva infantesa va passar entre les asprors
d’uns parents malavinguts. Refugiat al sopluig del seu avi, el seu cor
d’infant, cobejós d’afectes i de dolceses, no sentí l’escalf d’unes carícies
paternals...
Diumenge passat En Josep Pla ens deia:
-Fa temps que
vaig prometre a En Llavanera que l’aniria a veure. Voleu venir-hi?
-Accepto. Precisament fa dies que no l’he vist
ni n’he sabut res.
Disposats a
passar una bona tarda, vàrem emprendre el camí de Lladó. La carretera
serpenteja per entre les apassionades oliveres. Al fons, les muntanyes de la
Mare de Déu del Mont i del Puig de la Bassegoda tanquen l’horitzó. En arribar a
Lladó En Pla exclamà:
-Quin poble
tan bonic. Es ben bé el dels quadres d’En Llavanera.
-Mireu, aquí
davant viu En Llavanera –dic a En Pla-. Aquell finestral del segon pis dóna al
taller...
Creuem la
portalada oberta que s’obre al pati silenciós. Al vestibul de l’entrada l’auto
d’En Llavanera... Truquem la porta del pis i ens rep l’esposa de l’amic:
-Ja ho veuen
–exclama plorant-, En Llavanera se’m mor...
Quedem
esglaiats...
El doctor
Estil·las, coral amic d’En Llavanera que l’estava cuidant de fa temps i que
resta a l’espona del llit del malalt des de fa uns dies, ens dóna la terrible
nova:
-La mort d’En
Llavanera és imminent... No crec que allargui gaire.
Passen unes
hores. L’espectre de la mort de l’amic estimat anega els ulls d’En Pla...
En Llavanera
pateix... pateix molt... La respiració és dificil... No ens coneix... Aquells
seus ulls en els quals hi brillà la guspira del geni, són velats ja per l’ombra
del més enllà...
A les deu de
la nit en Llavanera aquell gran infant, home cordial, esperit pur, noble i gran
artista havia mort.
L’Empordà està de dol i amb ell tots els amants de
l’art veritable”.
El seu gran amic i
cunyat Josep Maria de Puig Surós, impressionat per la mort d'en Marian de
Llavanera, va escriure també el seu panegíric, publicat al Butlletí del Grup
Excursionista i Esportiu Gironí:
Marià Llavanera va
morir, segons relaten els seus amics Pla, Puig Pujades i de Puig, el diumenge dia 6 de
novembre de 1927, a l'edat de 37 anys, sent assistit pels doctors i amics
Estil·las i Costa, a les 10 de la nit; al seu costat hi havia la seva dona, la Maria
Guillaumes Daunis, amb qui s'havia casat el dia anterior, i la seva germana, la
Conxita Llavanera Miralles. La lluna il·luminava la seva habitació.
El seu quadre inacabat
Les Noces de Canà va passar a ser propietat de la seva germana Conxita. Ella i
el seu marit, en Josep Maria, poeta i amant de l'art, el van traslladar a
Girona i el van instal·lar en un lloc preferent a la seva casa del carrer Ciutadans,
on vivien.
Marià Llavanera Miralles
Conxita
Llavanera Miralles
Oli sobre cartró, 1920
Oli sobre cartró, 1920
Col·lecció particular
Exposició en el Museu de
l’Empordà, de Figueres, 2014
En Josep Maria de Puig
Surós i la Conxita Llavanera Miralles es van casar el dia 7 de maig de 1921, a
Girona.
El Norte, dimarts 10 de maig de 1921
La Conxita Llavanera Miralles i en Josep María
de Puig Surós, en 1921
Van tenir dues filles:
la Roser i la Maria.
La Roser va néixer el
dia 1 de desembre de 1922.
La Maria de Puig de
Llavanera nasqué a la casa familiar de Girona el dia 18 de novembre de 1926. El
seu oncle Marià Llavanera, que fou el seu padrí, es va obstinar a afegir el nom
de Núria a Maria del Sagrat Cor de Jesús... Escric "de Llavanera"
perquè així ho acreditaven els seus documents.
Diari
de Girona d’Avisos i Notícies, 19-11-1926
En Josep Maria de Puig
Surós col·laborava al Diari de Girona d'Avisos i Notícies i a La Veu de l'Empordà, sempre amb poemes i
temes literaris:
Diari de Girona
d’Avisos i Notícies
28-7-1930
Diari de Girona
d’Avisos i Notícies
19-8-1932
Diari de Girona
d’Avisos i Notícies
22-6-1935
La Veu de l'Empordà
17-9-1927
En Josep Maria només es
preocupava per temes poètics, literaris i familiars. Participava, unes vegades
com a vocal i d'altres com a secretari, en tots els jurats de concursos poètics
de la seva ciutat (per això no presentava les seves obres a Girona).
Diari de Girona
d’Avisos i Notícies
19-7-1925
La seva família
pertanyia a la burgesia de Girona; entre la voluminosa herència que va rebre del
seu pare, el banquer en Joaquim de Puig Serra, mort al juliol de 1925, hi havia
un regal enverinat: la Banca Puig, que havia fundat en Joaquim (primer banquer
gironí, segons informava “Ilustración Financiera”, de Madrid, el dia 2-03-1927).
Estava situada en els baixos del seu domicili, al carrer Ciutadans núm. 13, amb
entrada per Minali 2. El cronista oficial de la ciutat de Girona, Enric
Mirambell i Belloc, en un article publicat al Diari de Girona el dia 19 de març
de 1995, va escriure:
“ Al núm. 13 hi funcionava la banca Puig, que
vulgarment es coneixia per ‘Can Salvalànima’. Els Puig eren una família d’un
catolicisme exagerat, amb un punt de fanatisme. Mentre atenien els clients
treien importància a les prosaiques operacions financeres i els estimulaven en
la perfecció espiritual, dient-los que el més important era salvar l’ànima.
Contaven uns veïns de la família de banquers que a
l’eixida del seu domicili hi tenien un petit galliner, que cada dia a entrada
de fosc protegien amb una cortina. Mentre corrien la cortina cantaven el ‘Tantum
ergo...’ Pràctiques còmiques i extemporànies que responien a una mentalitat
sincera i ingènua. Vaig conèixer un membre d’aquesta família (es refereix al germà d’en Josep Maria,
menor que ell, en Modest de Puig Surós) que era
un exemple de bondat, d’honradesa, de candor angelical, d’atenció i delicadesa
de tracte. Un altre germà (en Josep Maria) era inspirat poeta. Condicions no massa idònies per portar a terme una
eficaç gestió financera...”
La Plaça del Vi, amb el Carrer dels
Ciutadans, de Girona, obra de
Rafael Martín Myro
Col·lecció de l’Inma Martín
Les dues germanes Roser
i Maria tingueren una infància molt feliç. Recordava la Maria la fastuosa
decoració de casa, aquell luxós menjador presidit per les Noces de Canà, els
blanquíssims guants dels criats que servien a taula, la fina vaixella de
porcellana, la coberteria d'or i plata, les donzelles i mainaderes sempre
uniformades... Vivia amb ells la seva àvia Mercedes Surós, en aquell temps
vídua i profundament religiosa: entre d'altres activitats místiques, era Prefecta
de la Congregació Mariana de la Maternitat de Nostra Senyora i Sant Josep; és
evident que la prematura mort de la seva germana Sor Dolors Surós, escolàpia, el
1906, va acréixer el seu fervor religiós. La família tenia una casa d'esbarjo a
les afores de Girona, Mas Palau. La Maria va recordar tota la seva vida aquells
temps meravellosos, en els quals sorgien ocellets de l'interior de paons
rostits i vestits amb voluptuosos plomatges multicolors, els gats, que tant li
agradaven, les passejades a cavall...
Roser i Maria de Puig de Llavanera, amb la seva nina
preferida
Girona, 7 de
febrer de 1937
Tot es va ensorrar el
1936 en esclatar la Guerra Civil Espanyola. Se'ls van confiscar les seves
propietats i van perdre Mas Palau amb tots els animals i béns. Se'ls hi va
"expropiar" tot el que no van poder amagar... Varen enterrar imatges,
crucifixos... En Josep Maria va haver de desaparèixer. Un dia el va anar a
"buscar" un grup de milicians; quan algú els hi va dir que ja no vivia allà ja que s'havia divorciat, van
marxar i no van tornar més. El quadre Les Noces de Canà es va convertir en un
objecte molt perillós: era un tema religiós; va ser plegat amb cura i amagat en
algun traster segur i secret. La Mercedes organitzava cada dia una missa
clandestina a casa...
Girona va ser
bombardejada en diverses ocasions. La primera el 30 de juny de 1937. Encara que
acudien al refugi de la plaça del Carme, les nenes prenien allò com un joc i
contemplaven els bombardejos des del terrat de casa (el 14 i 20 d'abril de
1938). Varen tenir especial intensitat els dies 27, 28 i 29 de gener i 1 de
febrer del 1939.
El diari A.B.C. de Madrid informava del
bombardeig del 14 d’abril de 1938 sobre Girona
A.B.C. informant dels últims bombardejos
sobre la ciutat de Girona
La guerra va acabar a
Girona el 4 de febrer de 1939, quan va ser conquerida per l'Exèrcit nacional.
Els conqueridors varen ser rebuts amb alegria, però a la família de
Puig-Llavanera se'ls reservava una amarga sorpresa: no només no van recuperar
res del que els havien robat sinó que se'ls va tractar amb fredor pels
vencedors per les velles vel·leïtats nacionalistes d'en Josep Maria, sent un cas
paradigmàtic en la història que una família fos enemiga de les dues parts
contendents: pels "rojos" eren perillosos capitalistes i pels
"feixistes" perillosos nacionalistes. No ens consta que en Josep
Maria escrivís alguna cosa a partir de 1936 i la seva obra va caure en l'oblit.
Sempre que recordava
aquells dies tristos, la Maria explicava un fet que la va marcar tota la seva
vida: terribles bombardejos havien causat mort i destrucció a Girona; els ulls
se li dilataven amb horror i accelerava la seva narració: "La meva mare,
Conxita, va veure que d'un camió carregat amb runa sobresortia una tela que
s'arrossegava pel carrer; va cridar, va aconseguir que el camió parés i va
estirar de la tela, va estirar i estirar exaltada fins que la va recuperar...
Va aconseguir salvar Les Noces de Canà!" Idèntica narració, encara que amb
més dramatisme, relatava la Conxita Llavanera quan assenyalava les ratllades i
demés destrosses del quadre.
Les Noces de Canà desplegat enmig del carrer, data
indeterminada
A simple vista no s’aprecien pèrdues de capa
pictòrica, pel que podria ser de 1927,
any en el que el quadre va tenir una “vida” molt moguda.
any en el que el quadre va tenir una “vida” molt moguda.
La tela va estar
plegada entre les pertinences de la Conxita. Les dues nenes van ser internades
a les Escolàpies de Girona.
Josep María de Puig Surós amb les seves filles, Roser i Maria
El 1945 en Josep Maria
i la Conxita, reconciliats, es van traslladar a viure a Barcelona, a un pis minúscul
del carrer Paradís: era tan petit que van haver de demanar-li a en Josep Viola,
germá del cunyat de la Conxita, en Miquel Viola (fet corroborat pel testimoni
de la filla d’en Josep, la Montserrat Viola), que els guardés la bossa amb el
quadre... El dia 4 de juliol de 1947 va morir Josep Maria de Puig Surós, als 52
anys d'edat, d'un infart, mentre viatjava en un tren entre Barcelona i Girona.
Oh cor traïdor! Perduts tots els seus diners, la Conxita sobrevivia dedicant-se
a l'estraperlo entre Barcelona i Girona. El 1948 la Conxita i les seves filles
van anar a viure a un pis de Torre Baró, recuperant el seu quadre plegat. Poc
després es va casar la Roser.
La Maria de Puig de
Llavanera, que feia feines esporàdiques d'hostessa, va conèixer el juny de
1947, a la Fira de Barcelona, un atractiu cavaller cordovès: Rafael Martín
Myro.
Conxita Llavanera amb Maria de Puig i Rafael Martín el juliol de 1948
Es van casar a la
parròquia de Sant Vicent, de Sarrià, a Barcelona, el dia 16 de març de 1954.
Van anar a viure a una casa del carrer Sant Pere Màrtir, al vessant del
Tibidabo. Allà es van acomodar també la Roser, que s'havia separat, i la
Conxita, amb la seva inseparable i estimada bossa. Posteriorment la família es
va traslladar a Sant Feliu de Codines, durant 5 anys.
Rafael, Conxita, Mª Carmen, Maria, Mª Jesús y Rafael Ángel
Sant Feliu de Codines, maig de 1958
Autora de la fotografia: Roser
Al maig de 1960 van
fixar la seva residència definitiva a Barcelona, en un pis ampli del carrer
Capità Arenas número 60, a Sarrià.
D'en Rafael i la Maria
van néixer cinc fills: María Jesús, María del Carmen, Rafael Ángel, Inma i José
María. Passaven a l'estiu llargues temporades a Can Noguer de Segaró, on vivia
la cosina Maria Dolors Viola i Llavanera, que s'havia casat amb l'hereu de la
casa, en Francesc Vayreda i Trullol. Tots els germans conserven bons records
tant de Can Noguer com de Lladó i de la muntanya tan estimada per la seva mare,
la Mare de Déu del Mont.
Després de 24 anys, la
família va veure la possibilitat “d'exhumar" el seu estimat quadre. Va ser
col·locat presidint el saló de la casa. Es va haver de plegar la part del
costat esquerre i part del costat dret. Tot i això, sobresortia un tros del
costat dret i es va decidir plegar-lo i deixar l'excedent per darrere per a
encabir-lo a la paret. El quadre presentava greus danys. Grans despreniments de
la capa pictòrica que fins i tot gairebé havien fet desaparèixer dues figures
petites del fons. Amb molta saviesa, mai se'ls va ocórrer
"restaurar-lo" pel seu compte, tot i que tant en Rafael com la Maria
pintaven. Aquest moment ja arribaria.
Rafael Ángel, Mª. Carmen, Inma i Mª. Jesús, el 1966
Conxita Llavanera Miralles amb tots els seus néts el Nadal de 1977,
a casa seva, al carrer Capità Arenas de Sarrià, a
Barcelona.
Al fons, Les
Noces de Canà.Nadal de 1977
Nadal de 1977
Nadal de 1977
Les Noces de Canà, al saló de la casa de la família Martín-de Puig entre 1960 i 2004
Part esquerre de la tela
Costat dret del llenç. L’excedent es troba plegat rere el quadre
La Blanca, néta de Maria de Puig, entre els personatges de Les Noces de Canà, el 2004
S’aprecien perfectament les marques dels plecs
Dues de les figures, al costat de la barana del fons,
ja havien presentat danys greus abans de 1960.
Conxita Llavanera. Núvia. |
"El senyor que es menjava els llangardaixos vius". Nuvi |
Elvira Guillaumes, àlies "Xopeta" Amiga i cunyada del pintor. |
Les Noces de Canà van
presidir durant 44 anys la sala d'estar d'aquella casa. Com el menjador estava
annex al gran saló, semblava que els personatges del quadre eren uns convidats
més en els menjars i celebracions. Gairebé un any després de viure al carrer
Capità Arenas, el dia 23 de març de 1961, va morir la Roser de Puig als 38 anys
d'edat. Oh cor traïdor!
Roser de Puig de Llavanera
La Conxita Llavanera
Miralles va morir el dia 2 de gener de 1979 a la mateixa habitació que la seva
filla Roser. Oh cor traïdor! Llavors el quadre va passar a ser propietat de la
seva única hereva, la Maria de Puig de Llavanera.
En aquesta casa del carrer Capità Arenas nº 60 de
Barcelona
va estar 44 anys l’obra Les Noces de Canà.
Aquí van morir Roser de Puig, Conxita Llavanera i Rafael
Martín.
Rafael Martín Myro i Maria de Puig de Llavanera amb
els seus fills
María Jesús, José María, María del Carmen i Inma.
María Jesús, José María, María del Carmen i Inma.
Quan en Rafael i la
Maria es divorciaren, el quadre va romandre en aquella casa, on va seguir
vivint Rafael.
La Maria, que estimava
aquell quadre tant per ser del seu oncle i padrí Marià Llavanera com per ser
tan estimat per la seva mare, Conxita, sempre que hi havia ocasió, manifestava
el seu desig que, degudament restaurat, tornés per sempre a Lladó. El 2004 es
va iniciar el compliment d'aquell desig. Una tarda del mes de març de 2004 em
vaig presentar a casa del meu sogre, en
Rafael, vaig desclavar el quadre amb la seva ajuda, el vàrem plegar
procurant seguir els plecs que ja tenia, el vàrem ficar dins d'una gran bossa
“d'El Corte Inglés” (no recordo ben bé la marca comercial de la bossa, però sí
que l'avi Rafael ho comprava tot en aquells magatzems situats a la Diagonal de
Barcelona), me'l vaig endur a Premià de Mar, on vivia amb la María del Carmen,
i el vàrem guardar a un armari, a disposició de la seva mare, la Maria. Al maig
ens vam traslladar a Premià de Dalt i amb nosaltres, la bossa...
Molt poc temps després,
el 27 d'agost de 2004, va morir en Rafael Martín Myro, gran rapsode i poeta i
Comissari del Cos Nacional de Policia. Alguna vegada he pensat si no moriria de
melangia, en veure i sentir aquell menjador tan nu...
Al maig de 2005 es van
presentar a Lladó els germans María del Carmen i José María, acompanyats dels
seus respectius fills Blanca, Chema i Ignacio. Una vegada localitzat l'alcalde,
li van fer entrega, en nom de la seva mare, Maria de Puig de Llavanera, en
concepte de donació, el quadre del seu oncle-avi Marià Llavanera “Les Noces de
Canà”.
Poc després del lliurament del quadre, a l'agost de 2005, Mª. Carmen i José María
varen fer entrega a l'Alcalde de Lladó d'aquest
document, que jo mateix vaig redactar,
amb la finalitat de que quedés constància per escrit
de la donació i del nom
de la donant, perquè la donació és altruista però no
anònima. Per la qual cosa
entre les característiques de l’obra s'entén que s'ha
de llegir
"Donació de Maria de Puig de
Llavanera".
Diversos anys van
passar fins que, un dia de 2013, la Blanca, estudiant de
Conservació-Restauració de Béns Culturals a la Universitat de Barcelona, en una
visita al Centre de Conservació-Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a
Valldoreix, va veure amb sorpresa al taller de restauració el quadre del seu
oncle-besavi Les Noces de Canà, que tantes vegades havia vist a casa del seu
avi Rafael.
El 17 de maig del 2014
es va inaugurar l'exposició al Museu de l'Empordà amb el quadre finalment
restaurat.
El 16 juny de 2014 va morir
la Maria de Puig de Llavanera. Es podria creure que la Maria va pensar:
"Missió complerta, ja em puc morir". S'intueix que ara, lliure i
evanescent, el seu esperit abraça la seva muntanya, la Mare de Déu del Mont.
Maria de Puig de Llavanera
Enterrament a un poble
Oli sobre fusta
30 x 61 cm.
Maria de Puig de Llavanera
Girona
Oli sobre tela
49 x 60 cm.
Maria de Puig de Llavanera
Panorama de Girona des del riu Ter
Oli sobre tela
38 x 55 cm.
Agraïments
A Maria de Puig de
Llavanera i Rafael Martín Myro,
que em varen honrar amb la seva amistat.
A María del Carmen i
Inma Martín de Puig,
còmplices i cooperadores necessàries per a la
perpetració d’aquest escrit.
A la Família
Ferrer-Viola,
pels seus valuosos documents.
Al Museu de l’Empordà, de
Figueres.
A l’Arxiu Diocesà de Girona.
A Blanca Pascual Martín,
impagable assessora artística i
lingüística.
Bibliografia
Biblioteca Fages de Climent, de Figueres
Hemeroteca de l’Ajuntament de Girona
Hemeroteca de l’Ajuntament de Girona
Biblioteca Nacional
de España, Hemeroteca Digital
Diari A.B.C., de
Madrid
Ministerio
de Cultura, Biblioteca Virtual de Prensa Histórica
Diari La
Vanguardia, de Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario